dilluns, 18 de novembre de 2013

Oncotrail 2013


Emotiu, molts de nosaltres amb llàgrimes als ulls en el moment de l’arribada a una meta que es corresponia a un objectiu molt lloable: ajudar els malalts de càncer i els seus familiars.
Vam passar pels camins de ronda del Baix Empordà, on vam gaudir del paisatge de cales i platges de pobles costaners com Tamariu, amb un esperit de germanor. En arribar a Pals vam enfilar cap al nord de les Gavarres passant per cims emblemàtics, veient el que havíem fet i el que ens esperava, senzillament uns paratges extraordinaris, preciosos, sublims. Des de la blavor del mar i el blanc dels seus pobles fins al verd i vermell dels cirerers d’arboç, vam fer molts quilòmetres junts.
No hi havia cap temps estipulat per nosaltres, no necessitàvem donar comptes a ningú ni obtenir cap posició concreta, volíem arribar al final del camí, a Palafrugell, per demostrar-nos que junts podem fer molt per a una bona causa.
Molts de nosaltres no teníem experiència en curses tan llargues, i menys en equips, però quan el patiment dels quilòmetres es posava a sobre d’un dels participants la resta l’ajudava, l’animava. Ens vam fer costat perquè és el que anàvem a fer, a fer-nos costat, a demostrar que l’esport no sempre és competició, sinó que pot servir com a pretext per a un fi solidari.
Vam patir, ara potser ja no ho recordem, però vam patir, i molt, essent conscients que hi ha gent que pateix aquesta malaltia anomenada càncer i que ells són els que verdaderament se’n senten, i que nosaltres havíem de seguir endavant pel que significava, perquè si la gent que verdaderament pateix la malaltia no es rendeix, nosaltres no ho podíem fer. Les nostres rampes i fiblades no són res si es compara amb el que la gent es pot trobar durant la vida. Vam seguir endavant, coixos si feia falta, i quan entreveiem Palafrugell, a uns sis quilòmetres de l’arribada, moltes coses ens van passar pel cap a tots nosaltres, molts sentiments que no sabíem si ens indicaven si riure o plorar, però vam optar per la valentia, i vam accelerar el pas fins a l’arribada, on ens esperàvem la resta de companys, amics i família que ens van donar ànims.
Ens hem de felicitar tots, els que van participar-hi, els que van acabar i els que no, perquè això era una cursa solidària per una bona causa.











Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada