El passat 29 de setembre, jo, l’Ivan, vaig participar
a la prova de Cavalls del Vent a l’entorn magnífic del Cadí. He escrit moltes
vegades en aquest bloc, sempre amb 3a persona o impersonal, però aquesta vegada
m’agradaria donar la meva opinió sobre el perquè ha passat tot el que ha passat
en aquesta prova, després de llegir i sentir comentaris de tot tipus.
Vaig ser dels nombrosos “fracassats” que al km 27 vaig
abandonar al refugi del Serrat i de Les Esposes. Em va sobtar molt la notícia
de la corredora morta, vaig compartir amb ella els sis primers km i algun
comentari graciós sobre uns corredors que retallaven a les corbes de la pista
que duia fins al primer avituallament (Refugi del Rebost). Sento que les coses
acabessin així per a aquesta atleta, experta en aquest tipus de proves.
Després de sentir comentaris de tot tipus, uns
criticant a la organització i d’altres els corredors inexperts (com jo)
m’agradaria donar una mica la raó per a tothom.
Cinc minuts abans de començar la prova, l’speaker de
la organització, amb un castellà molt eufòric (ja que no ho feia amb català, ho
hauria pogut fer amb anglès, doncs hi havia atletes de tot el món) va deixar
anar que el temps “Respectaría la prueba” i que simplement ens trobaríem amb
boirina. Aquest noi suposo que havia mirat el temps a TV3, perquè al cap de
pocs minuts ja començava a ploure, i al cap de 2 hores la pluja ja era molt més
que considerable. Doncs bé, el meu primer comentari fa referència a aquesta
anècdota, que segons la meva opinió, ja és motiu d’almenys una petita queixa.
El segon comentari respecte a que alguna cosa a la
organització no li va anar prou bé fa referència a l’espectacle que alguns
diuen que es va viure al refugi del Prat d’Aguiló, on la major part de
corredors van abandonar amb clars símptomes d’hipotèrmia. Pel que sembla, la
organització va quedar desbordada pel gran nombre de persones amb problemes de
salut i no els va treure tan ràpidament com hagués calgut. M’agradaria que si
algú conegut ho va viure amb primera persona ho expliqui.
Suposo que els que defensen la organització de la prova
entenen que la major part dels corredors haurien de ser persones molt més ben
preparades. Si és aquest cas, limiteu les inscripcions a menys gent o
assegureu-vos que tingui els certificats mèdics (que jo no tinc) corresponents
i acrediti una condició física acceptable. Jo penso que tenien por d’anul·lar
la prova i que haguessin de tornar els diners de les inscripcions (és la meva
opinió).
Ara toca el torn dedicat als corredors com jo. Hauríem
d’anar pel món amb una mica més d’humilitat. No n’hi ha prou en portar la
vestimenta dels millors del món, disfressats com astronautes, i fotre’ns fins a
la sacietat de barretes energètiques i aquests gels que personalment em fan mal
de panxa.
Quan vaig arribar al km 27 i veient que havia tardat
quasi 3 hores en fer una baixada d’uns 13 km, amb fred, sense notar les mans,
vaig haver d’empassar-me l’orgull i dir ho deixo. S’ha de ser humil amb
aquestes coses, els que s’hi dediquen, endavant, però els que tenim altres
feines o som gent que anem a viure una aventura per poder-ne parlar els dies
següents, hem d’agafar la roba tèrmica, les bambes tan ben parides i la
maleteta que portem i anar cap a casa abans de què ens passi alguna cosa. Jo
tenia clar que si no abandonava al km 27 ho faria al 42 (Refugi de Prats
d’Aguiló), doncs no valia la pena allargar potser 3 o 4 hores més de patiment
que segurament s’haurien convertit en hipotèrmia. Hauríem de reflexionar una
mica tots sobre això.
Finalment, vull felicitar els finishers i sobretot els
guanyadors, que van demostrar que els catalans estem al capdavant d’aquest
tipus d’esports, i van donar una lliçó de com amb esforç i dedicació es pot fer
el que es vol.